Marta .. (resum de la clase que va donar)

Ella al acabar el batchillerat d'humanitats va fer la carrera de interprete. Després va viatjar fins a Venècia on va fer un màster. Al tornar aqui li van proposar un treball de un diccionari català-italià,

italià-català. Ella va fer la part de la "A" i la "C", però la part italiana-catalana.

Durant la universitat va estar 9 mesos d'intercanvi a Manchester (Anglaterra).

Ara per ara, viu a Maçanet de la Selva, el seu poble d'origen treballant encara en l'elaboració

del diccionari català-italià, italià-català, com ja he dit avans.

VIDA Y OBRA DE JOAN COROMINES.

Joan Coromines va néixer el 21 de març de 1905 a Barcelona, en el si d’una família formada per l’advocat, polític i escriptor Pere Coromines i Montanya i per la pedagoga Celestina Vigneaux i Cibils.

Participà en les activitats de la Societat d’Estudis Militars, membres de la qual organitzaren accions clandestines, com el complot de Garraf (juny 1925) i els Fets de Prats de Molló (nov. 1926). Per evitar-ne la repressió del dictador contra ell, el novembre de 1925 Pere Coromines va enviar el seu fill a fer una estada d’un any a la Universitat de Montpeller.

L’any 1926 es llicencià en Dret i el 1927 en Filosofia i Lletres amb la qualificació d’excel·lent i premi extraordinari. Va fer el doctorat a Madrid amb els professors Américo Castro i Ramón Menéndez Pidal de manera brillant: la seva tesi doctoral, Vocabulario aranés, va merèixer la qualificació d’excel·lent. A la tardor de 1928 va gaudir d’una beca a Zuric, on conegué Jakob Jud, que exercí sobre ell un veritable mestratge. El 1929 es traslladà a París, on completà els estudis amb un grapat de grans professors. L’esclat de la Guerra Civil (1936) el va trobar a Madrid fent oposicions a una càtedra de filologia provençal.

A l’Argentina, Joan Coromines es dedicà a la docència, catalogà i dirigí la Biblioteca de la Universitat, fundà la revista Anales del Instituto de Lingüística i redactà articles de filologia castellana, que posteriorment aplegà en el volum doble Tópica Hespérica (1972).
L’any 1941 començà els treballs de recerca per a l’elaboració d’un diccionari etimològic castellà i, alhora, recuperà els textos de la Miscel·lània Fabra, que s’havia de publicar a Barcelona en homenatge al setantè aniversari de Pompeu Fabra, però la Guerra Civil ho havia impedit. El volum es publicà (1944) a Buenos Aires gràcies a la tenacitat de Coromines i al suport econòmic de Francesc Cambó i Rafael Patxot. L’any 1967 Coromines es jubilà com a professor de la Universitat de Xicago i retornà a Catalunya. S’instal·là a Pineda de Mar i es dedicà a treballar en les grans obres lexicogràfiques que constituïen la raó de ser de la seva vida, refusant qualsevol oferta que el distragués d’aquest objectiu.

HISTÒRIA AMB LES PARAULES DE RODAMOTS D'AQUESTA SEMANA.

En Joan era un periodista d'un diari. Estava seleccionat per a una entrevista en un programa de la ràdio. Segons, l'entrevistador havia escoltat, que en Joan era una persona pedant, que presumeix del que no té, deixant-ho clar era una persona MESTRETITES.

Abans de fer una entrevista, l'entrevistador havia d'estudiar a la persona, en aquest cas en Joan en la web del diàri que havia treballat anteriorment. En un apartat de la web explicava una anegdota creada per el director de cada treballador del diàri. D'en Joan posava exactament - era una persona responsable, però estava fet un ESTAQUIROT -.

Després l'entrevistador va preguntar al millor amic d'en Joan, que el va trobar a una web de contactes d'en Joan anomenada Facebook.

L'Énric, que aixì es deia l'amic, va dir exactament sense tenir pas compasió per al seu amic va ser - és un tros de GARREPA, tot ho vol per a ell per això mai el veure casat ja vurás -, em vaig quedar parat, no va saber às com reaccionar l'entrevistador i se'n va anar sense dir res.

Després que era a casa pensant en tot alló que havia recupilat sobre en Joan, va pensar que deuria de ser un ENZE, va que seria una persona massa aburrit fer-li una entrevista. És va dormir amb aquella opinió. A l'endemà a l'entrevista va demostrar a tothom la contradicció que portaven, va demostrar ser una persiona rústica, mancada d'instrucció i d'educació, més ven dit una persona TERRÓS.

Frases amb les paraules de RODAMOTS.

Un cop sabia d'on venien les misses va comensar a estalbia diners.
Només cobrar va pasar per davant una botiga i es va afluixar els cordons.
Quan van aribar les factures va haber de pagar bitllo-bitllo, totes elles.
Es va haber de gratar la butxaca per pagar al home que li alquilava el pis. En vist que ell va veure que no pagava li va deixar un mes, més per pagar, y va aconsegui estalbia-lo.

QUE NO ME ENTERO


Javier Marías és un dels escriptors de EL PAIS desde 1978. A part d'això ell també és un seguidor dee EL PAÍS. En aquest article el que fà és criticar la seva propia empresa desde el seu punt de vista. També critica la forma dolenta de traduir alguns diaris les informacions.

Comparació entre el discurs de Quim Monzó i Íngrid Betancourt

Si comparem el discurs de Quim Monzó amb el de Íngrid Betancourt, doncs una de les diferències més importants que he trobat és la que el públic és relativament diferent, molt diferent. Íngrid presenta la seva història, davant els prínceps d'Astúries i davant de moltes cares conegudes, com Rafa Nadal que en un moment del seu discurs l'esmenta i diu que és un dels seus majors ídols. Per una altra banda Quim Monzó és un discurs més lleuger, centrat en un tema, un tema concret, no vull dir que ella Íngrid no ho faci però esmenta moltes coses que se'n van del tema (tipus lo de Rafa Nadal) això només a la primera part. Una alre diferència és que Quim Monzó el seu discurs és en plan alguna rialleta alguna broma, per tant com he dit abans és molt més lleuger. També hem de mirar la situació dels dos. Per part meva això són les diferències, semblances no moltes només que ha tots dos els otorga un premi per el seu acte de presència i per la seva expèriencia als dos camps, ell a la Literatura i ella el premi de la Coibncordia principe de Asturias.

BIOGRAFIA
Íngrid Betancourt (Bogotà, 25 de desembre de 1956) és una política colombiana, ex-senadora i activista anti-corrupció. Betancourt va esdevenir mundialment famosa arran del seu llarg segrest per part de la guerrilla de les FARC que la varen tenir retinguda entre el 23 de febrer de 2002 i el 2 de juliol de 2008, quan va ser alliberada per l'exèrcit colombià amb 14 hostatges més. El seu segrest començà arran de la campanya per les eleccions presidencials de 2002 en les que ella es presentava com a candidata pel partit verd. A pesar de les recomanacions del govern, Íngrid volgué fer un acte de campanya en una zona amb una gran activitat guerrillera. El seu segrest de 2321 dies fou àmpliament difós en gran quantitat de mitjans arreu del món, en part degut a la seva nacionalitat francesa.

El setembre de 2008 fou guardonada amb el Premi Príncep d'Astúries de la Concòrdia en reconeixement de la seva fortalesa, dignitat i valentia pel seus anys de captiveri.

Discurs de Quim Monzó a la fira de Frankfurt

·De que tracta el discurs sobre Quim Monzó?

Ell el vol enfocar cap a un discurs que no sigui com el de sempre. Un discurs plé de contguts enriquits, osigui, que siguin interesants i que la gent tingui curiositat de saber que dira després de cada paraula, però tampoc massa pesat perque sino es fa com buit, deixes d'escoltar i t'en vas a altres temes que no venen a compte.

Ell destaca sobretot la gran impressió al rebre la seva carta d'invitació a la fira del llibre de Frankfurt (2007). Explica els dubtes que va tenir per decidir la seva asisténcia com a representant de la cultura catalana a la fira, però, sempre ho farà en tercera persona pero referin-se a ell mateix.

Destaca la seva forma d'explica com hauria de ser un discurs, si tinguessim de parlar de la literatura catalana de manera que expliquesim el seu origen (Ramón Llull l'introductor als seus poemes el català actual al segle XII). Després cita tots els autors de la literatura catalana més destacats aqui, per altre banda diu que aqui no podria fer un discurs sobre això, perque potser es faria pesat anomenar a gent que gairebé per a la gran majoria de espectadors no son coneguts, com: Mercé Rodureda, Josep Plà, Joan Sala, Joan Maragall, J.B.Foix, Joan Brossa, Joanot Martorell, Narcís Oller, etc...

Parla sobre la gran complicació dels escriptors, cita't amb paraules textuals " el escriptors tenen els cervell massa complicat ", però a l'hora de fer un discurs sempre comensen per la seva cultura propia explicat motl obertament i ell no volia pàs encamina-lo com a qualsevol altre (el discurs). Esmenta una part de l'història de Catalunya com a primer lloc amb parlament.

Quasi al final del discurs anomena un traballengues que va recitar Dalí en una parodia de discurs militar, com si fós un poema perque rimava.

Finalitza amb la descripció d'un discurs polític. No cal dir res concret en un discurs, sino el politics no el tindiren plé de paraules comodins que l'únic que fan es guanyar punts per destacar i quedar per sobre de l'altre. Ell volia una cosa diferent, una cosa com la que ell mateix a presentat a la fira de Frankfurt.

·Quina és la meva opinió sobre el discurs en general?

Per part meva crec que ha enfocat el discurs cap a una altre banda, on nosaltres no estem acostumats a veure-ho. Nosaltres estem acustumats a la televisió, discursus de polítics i fins i tot del programes del cor. Però crec que Quim Monzó a sigut molt original a l'hora de presentar-se a ell i a la nostre llengua a la fira de Frankfurt.

L'únic inconvenitent que he trobat, i que ell mateix ha esmentat en algun moment del video, a sigut la manera o costum de parlar un escriptor que, segons ell, no està acostumat a fer discursos d'aquest tipus i menys a un public tan selecte com el de la fira del llibre, vull dir la forma de parlar, era massa ràpida, i en alguns llocs s'entrabancava. Però la meva opinió es positiva.

EL VIDEO EL PODRÁS VEURE A:

http://www.youtube.com/watch?v=YT-HTkUwO-M

Terrós

1). Tros petit i solt de terra compacta; agregat anàleg de partícules o petits cristalls.

2 ). Tros de terra que hom conrea; el terrer. ser fill del terròs: ser pagès

[Etimologia -- D'origen incert, probablement d'una base preromana «tarók», mateix significat,

sobretot atenent al sufix «-ok», «-oç», celtoide, amb influx de «terra».]

Però una cultura que només sobreviu en les seves manifestacions populars és merament folklore. Bolets, castells, el Barça: Perpinyà un altre cop. No ens desestimulem: el Rosselló té un parell de novel·listes, i bons, però aquests existeixen perquè existeix Barcelona. Sense una capital cultural, la cultura es desfà com un terròs de sucre dins l'aigua.

Petites hores

Les primeres hores del dia, la matinada.La locució «a hores petites» o «a les petites» significa 'a la matinada'. En valencià també es diu «a les xicotetes».

El sopar habitual és excessiu, massa impregnat de tradicionalisme. La sopa, la verdureta, el lluç de palangre arrebossat o fregit, i encara la carn, molt sovint. I el vi del país que es fa dir sí senyor. I les postres. I el cafè o els cafès --perquè no es pot pas negar que ens agrada el cafè. I, per mica de superfície social que hom tingui, el conyac i el cigar. I ja gairebé són les dotze...! Després, per escasses i vagues que siguin les notícies de la radiodifusió, per poca cosa que hom hagi de dir a la família, per curta que sigui l'estona destinada a fullejar el diari o un llibre qualsevol, de seguida són les hores petites. Sempre són les dues! --diu la gent, sorpresa. Cada dia tenim la sensació que ens han estafat el temps.

Embarbussament

Paraula o frase que fa de mal pronunciar i que sol proposar-se com a joc.

[Etimologia -- De «embarbussar-se», de «balbucejar», forma desenvolupada de l'antic «balbuçar», del llatí «balbutire», mateix significat.]

Els embarbussaments els trobem en totes les llengües i consisteixen en combinacions de paraules de pronúncia difícil si es diuen ben de pressa... Sembla que, finalment, ens hem posat d'acord a dir-ne així, embarbussaments. Però en català han estat anomenats, també, 'empatolls', 'embarassallengües', 'entrebancs', 'entrebancallengües', 'travallengües', 'queques' (al Rosselló)... Els especialistes els anomenen d'una manera que, segons com, sembla ben embarbussada: fórmules ortofòniques, en diuen.

AUCA

Conjunt de petites estampes acompanyades cadascuna d'una llegenda, disposades generalment en un full de paper, que es refereixen als diferents episodis d'una biografia, d'una història, etc.

[Etimologia -- Del llatí vulgar «auca», 'oca', nom donat fins al segle XVIII a una variant antiquada del «joc de l'oca».]

Una auca és un conjunt de vinyetes quadrades, il·lustrades i acompanyades d'una llegenda en forma de rodolí apariat. La forma tradicional, que va assolir la seva màxima popularitat en el segle XIX, era un full imprès de format gran foli amb quaranta-vuit estampes. Les auques expliquen habitualment una biografia, un relat històric, un relat moralitzant... A diferència dels còmics, les auques tenen el principi i la fi en un mateix full.