BIOGRAFIA
Íngrid Betancourt (Bogotà, 25 de desembre de 1956) és una política colombiana, ex-senadora i activista anti-corrupció. Betancourt va esdevenir mundialment famosa arran del seu llarg segrest per part de la guerrilla de les FARC que la varen tenir retinguda entre el 23 de febrer de 2002 i el 2 de juliol de 2008, quan va ser alliberada per l'exèrcit colombià amb 14 hostatges més. El seu segrest començà arran de la campanya per les eleccions presidencials de 2002 en les que ella es presentava com a candidata pel partit verd. A pesar de les recomanacions del govern, Íngrid volgué fer un acte de campanya en una zona amb una gran activitat guerrillera. El seu segrest de 2321 dies fou àmpliament difós en gran quantitat de mitjans arreu del món, en part degut a la seva nacionalitat francesa.

El setembre de 2008 fou guardonada amb el Premi Príncep d'Astúries de la Concòrdia en reconeixement de la seva fortalesa, dignitat i valentia pel seus anys de captiveri.

Discurs de Quim Monzó a la fira de Frankfurt

·De que tracta el discurs sobre Quim Monzó?

Ell el vol enfocar cap a un discurs que no sigui com el de sempre. Un discurs plé de contguts enriquits, osigui, que siguin interesants i que la gent tingui curiositat de saber que dira després de cada paraula, però tampoc massa pesat perque sino es fa com buit, deixes d'escoltar i t'en vas a altres temes que no venen a compte.

Ell destaca sobretot la gran impressió al rebre la seva carta d'invitació a la fira del llibre de Frankfurt (2007). Explica els dubtes que va tenir per decidir la seva asisténcia com a representant de la cultura catalana a la fira, però, sempre ho farà en tercera persona pero referin-se a ell mateix.

Destaca la seva forma d'explica com hauria de ser un discurs, si tinguessim de parlar de la literatura catalana de manera que expliquesim el seu origen (Ramón Llull l'introductor als seus poemes el català actual al segle XII). Després cita tots els autors de la literatura catalana més destacats aqui, per altre banda diu que aqui no podria fer un discurs sobre això, perque potser es faria pesat anomenar a gent que gairebé per a la gran majoria de espectadors no son coneguts, com: Mercé Rodureda, Josep Plà, Joan Sala, Joan Maragall, J.B.Foix, Joan Brossa, Joanot Martorell, Narcís Oller, etc...

Parla sobre la gran complicació dels escriptors, cita't amb paraules textuals " el escriptors tenen els cervell massa complicat ", però a l'hora de fer un discurs sempre comensen per la seva cultura propia explicat motl obertament i ell no volia pàs encamina-lo com a qualsevol altre (el discurs). Esmenta una part de l'història de Catalunya com a primer lloc amb parlament.

Quasi al final del discurs anomena un traballengues que va recitar Dalí en una parodia de discurs militar, com si fós un poema perque rimava.

Finalitza amb la descripció d'un discurs polític. No cal dir res concret en un discurs, sino el politics no el tindiren plé de paraules comodins que l'únic que fan es guanyar punts per destacar i quedar per sobre de l'altre. Ell volia una cosa diferent, una cosa com la que ell mateix a presentat a la fira de Frankfurt.

·Quina és la meva opinió sobre el discurs en general?

Per part meva crec que ha enfocat el discurs cap a una altre banda, on nosaltres no estem acostumats a veure-ho. Nosaltres estem acustumats a la televisió, discursus de polítics i fins i tot del programes del cor. Però crec que Quim Monzó a sigut molt original a l'hora de presentar-se a ell i a la nostre llengua a la fira de Frankfurt.

L'únic inconvenitent que he trobat, i que ell mateix ha esmentat en algun moment del video, a sigut la manera o costum de parlar un escriptor que, segons ell, no està acostumat a fer discursos d'aquest tipus i menys a un public tan selecte com el de la fira del llibre, vull dir la forma de parlar, era massa ràpida, i en alguns llocs s'entrabancava. Però la meva opinió es positiva.

EL VIDEO EL PODRÁS VEURE A:

http://www.youtube.com/watch?v=YT-HTkUwO-M

Terrós

1). Tros petit i solt de terra compacta; agregat anàleg de partícules o petits cristalls.

2 ). Tros de terra que hom conrea; el terrer. ser fill del terròs: ser pagès

[Etimologia -- D'origen incert, probablement d'una base preromana «tarók», mateix significat,

sobretot atenent al sufix «-ok», «-oç», celtoide, amb influx de «terra».]

Però una cultura que només sobreviu en les seves manifestacions populars és merament folklore. Bolets, castells, el Barça: Perpinyà un altre cop. No ens desestimulem: el Rosselló té un parell de novel·listes, i bons, però aquests existeixen perquè existeix Barcelona. Sense una capital cultural, la cultura es desfà com un terròs de sucre dins l'aigua.

Petites hores

Les primeres hores del dia, la matinada.La locució «a hores petites» o «a les petites» significa 'a la matinada'. En valencià també es diu «a les xicotetes».

El sopar habitual és excessiu, massa impregnat de tradicionalisme. La sopa, la verdureta, el lluç de palangre arrebossat o fregit, i encara la carn, molt sovint. I el vi del país que es fa dir sí senyor. I les postres. I el cafè o els cafès --perquè no es pot pas negar que ens agrada el cafè. I, per mica de superfície social que hom tingui, el conyac i el cigar. I ja gairebé són les dotze...! Després, per escasses i vagues que siguin les notícies de la radiodifusió, per poca cosa que hom hagi de dir a la família, per curta que sigui l'estona destinada a fullejar el diari o un llibre qualsevol, de seguida són les hores petites. Sempre són les dues! --diu la gent, sorpresa. Cada dia tenim la sensació que ens han estafat el temps.

Embarbussament

Paraula o frase que fa de mal pronunciar i que sol proposar-se com a joc.

[Etimologia -- De «embarbussar-se», de «balbucejar», forma desenvolupada de l'antic «balbuçar», del llatí «balbutire», mateix significat.]

Els embarbussaments els trobem en totes les llengües i consisteixen en combinacions de paraules de pronúncia difícil si es diuen ben de pressa... Sembla que, finalment, ens hem posat d'acord a dir-ne així, embarbussaments. Però en català han estat anomenats, també, 'empatolls', 'embarassallengües', 'entrebancs', 'entrebancallengües', 'travallengües', 'queques' (al Rosselló)... Els especialistes els anomenen d'una manera que, segons com, sembla ben embarbussada: fórmules ortofòniques, en diuen.

AUCA

Conjunt de petites estampes acompanyades cadascuna d'una llegenda, disposades generalment en un full de paper, que es refereixen als diferents episodis d'una biografia, d'una història, etc.

[Etimologia -- Del llatí vulgar «auca», 'oca', nom donat fins al segle XVIII a una variant antiquada del «joc de l'oca».]

Una auca és un conjunt de vinyetes quadrades, il·lustrades i acompanyades d'una llegenda en forma de rodolí apariat. La forma tradicional, que va assolir la seva màxima popularitat en el segle XIX, era un full imprès de format gran foli amb quaranta-vuit estampes. Les auques expliquen habitualment una biografia, un relat històric, un relat moralitzant... A diferència dels còmics, les auques tenen el principi i la fi en un mateix full.