VIDA Y OBRA DE JOAN COROMINES.

Joan Coromines va néixer el 21 de març de 1905 a Barcelona, en el si d’una família formada per l’advocat, polític i escriptor Pere Coromines i Montanya i per la pedagoga Celestina Vigneaux i Cibils.

Participà en les activitats de la Societat d’Estudis Militars, membres de la qual organitzaren accions clandestines, com el complot de Garraf (juny 1925) i els Fets de Prats de Molló (nov. 1926). Per evitar-ne la repressió del dictador contra ell, el novembre de 1925 Pere Coromines va enviar el seu fill a fer una estada d’un any a la Universitat de Montpeller.

L’any 1926 es llicencià en Dret i el 1927 en Filosofia i Lletres amb la qualificació d’excel·lent i premi extraordinari. Va fer el doctorat a Madrid amb els professors Américo Castro i Ramón Menéndez Pidal de manera brillant: la seva tesi doctoral, Vocabulario aranés, va merèixer la qualificació d’excel·lent. A la tardor de 1928 va gaudir d’una beca a Zuric, on conegué Jakob Jud, que exercí sobre ell un veritable mestratge. El 1929 es traslladà a París, on completà els estudis amb un grapat de grans professors. L’esclat de la Guerra Civil (1936) el va trobar a Madrid fent oposicions a una càtedra de filologia provençal.

A l’Argentina, Joan Coromines es dedicà a la docència, catalogà i dirigí la Biblioteca de la Universitat, fundà la revista Anales del Instituto de Lingüística i redactà articles de filologia castellana, que posteriorment aplegà en el volum doble Tópica Hespérica (1972).
L’any 1941 començà els treballs de recerca per a l’elaboració d’un diccionari etimològic castellà i, alhora, recuperà els textos de la Miscel·lània Fabra, que s’havia de publicar a Barcelona en homenatge al setantè aniversari de Pompeu Fabra, però la Guerra Civil ho havia impedit. El volum es publicà (1944) a Buenos Aires gràcies a la tenacitat de Coromines i al suport econòmic de Francesc Cambó i Rafael Patxot. L’any 1967 Coromines es jubilà com a professor de la Universitat de Xicago i retornà a Catalunya. S’instal·là a Pineda de Mar i es dedicà a treballar en les grans obres lexicogràfiques que constituïen la raó de ser de la seva vida, refusant qualsevol oferta que el distragués d’aquest objectiu.

HISTÒRIA AMB LES PARAULES DE RODAMOTS D'AQUESTA SEMANA.

En Joan era un periodista d'un diari. Estava seleccionat per a una entrevista en un programa de la ràdio. Segons, l'entrevistador havia escoltat, que en Joan era una persona pedant, que presumeix del que no té, deixant-ho clar era una persona MESTRETITES.

Abans de fer una entrevista, l'entrevistador havia d'estudiar a la persona, en aquest cas en Joan en la web del diàri que havia treballat anteriorment. En un apartat de la web explicava una anegdota creada per el director de cada treballador del diàri. D'en Joan posava exactament - era una persona responsable, però estava fet un ESTAQUIROT -.

Després l'entrevistador va preguntar al millor amic d'en Joan, que el va trobar a una web de contactes d'en Joan anomenada Facebook.

L'Énric, que aixì es deia l'amic, va dir exactament sense tenir pas compasió per al seu amic va ser - és un tros de GARREPA, tot ho vol per a ell per això mai el veure casat ja vurás -, em vaig quedar parat, no va saber às com reaccionar l'entrevistador i se'n va anar sense dir res.

Després que era a casa pensant en tot alló que havia recupilat sobre en Joan, va pensar que deuria de ser un ENZE, va que seria una persona massa aburrit fer-li una entrevista. És va dormir amb aquella opinió. A l'endemà a l'entrevista va demostrar a tothom la contradicció que portaven, va demostrar ser una persiona rústica, mancada d'instrucció i d'educació, més ven dit una persona TERRÓS.

Frases amb les paraules de RODAMOTS.

Un cop sabia d'on venien les misses va comensar a estalbia diners.
Només cobrar va pasar per davant una botiga i es va afluixar els cordons.
Quan van aribar les factures va haber de pagar bitllo-bitllo, totes elles.
Es va haber de gratar la butxaca per pagar al home que li alquilava el pis. En vist que ell va veure que no pagava li va deixar un mes, més per pagar, y va aconsegui estalbia-lo.

QUE NO ME ENTERO


Javier Marías és un dels escriptors de EL PAIS desde 1978. A part d'això ell també és un seguidor dee EL PAÍS. En aquest article el que fà és criticar la seva propia empresa desde el seu punt de vista. També critica la forma dolenta de traduir alguns diaris les informacions.

Comparació entre el discurs de Quim Monzó i Íngrid Betancourt

Si comparem el discurs de Quim Monzó amb el de Íngrid Betancourt, doncs una de les diferències més importants que he trobat és la que el públic és relativament diferent, molt diferent. Íngrid presenta la seva història, davant els prínceps d'Astúries i davant de moltes cares conegudes, com Rafa Nadal que en un moment del seu discurs l'esmenta i diu que és un dels seus majors ídols. Per una altra banda Quim Monzó és un discurs més lleuger, centrat en un tema, un tema concret, no vull dir que ella Íngrid no ho faci però esmenta moltes coses que se'n van del tema (tipus lo de Rafa Nadal) això només a la primera part. Una alre diferència és que Quim Monzó el seu discurs és en plan alguna rialleta alguna broma, per tant com he dit abans és molt més lleuger. També hem de mirar la situació dels dos. Per part meva això són les diferències, semblances no moltes només que ha tots dos els otorga un premi per el seu acte de presència i per la seva expèriencia als dos camps, ell a la Literatura i ella el premi de la Coibncordia principe de Asturias.